Encasellats

La lectura del llibre "La Pregunta Imposible" de Krishnamurti m'ha fet pensar molt. Malament, perquè precisament el que ell proposa és d'alguna manera no pensar. Per tant, també malament quan penso "malament". I aquí podria entrar en un bucle estúpid, però no ho faré.

Una de les coses que m'ha fet adonar és fins a quin punt la ment, almenys la meva, és addicta al condicionament, als hàbits.
Per exemple, un dels meus hàbits és sortir de festa. I absolutament sempre de la mateixa manera: amb amics (un com a mínim!), alcohol (normalment cervesa) i canel·los (verds a poder ser). Una primera pregunta a fer-se podria ser: Com reacciona la ment quan eliminem algun d'aquests "aliats", d'aquests elements "habituals"?

Fa una setmana em van treure un queixal. Segons el dentista, m'havia d'estar uns dies sense fumar ni beure. Aprofitant aquest fet vaig decidir sortir de festa observant què passava si seguia les recomanacions del dentista al (quasi) peu de la lletra. El resultat va ser escandalós: en molts moments de la nit em trobava ridícul, incòmode, per els altres i per mi mateix. El lloc, sempre tan" fabulós", s'havia convertit de sobte en un cau mediocre, ple de gent estúpida, jo encara més, i oh, indignació, noies que no em feien cas de la manera que jo volia. I quina ràbia, i quin sentiment de solitud. Estrany oi? Un lloc ple de gent, alguns dels quals amics teus, i de sobte et sents sol perquè et falta el morat habitual.

Un altre exemple. Ahir em retrobava després de molt de temps amb la nit helsinkiana. En aquest cas, perspectives de cervesa sí, però ni amics ni canelons. Valgamdéusenyor! El que em va costar sortir de casa. Perquè clar, on s'és vist estar-se un divendres nit a casa? Però on s'es vist sortir de festa sol!! Evidentment, abans de marxar em vaig assegurar que sabia exactament on anava, no fós cas! Tot a punt per anar al Semifinal a un concert metaller que semblava interessant.
(continuarà)