amsterdam

[Peggy Sue Coffe Internet 9:00pm]
Sempre mola tornar a amsterdam. Sobretot quan nomes hi has estat un cop. El 300 com sempre, pero en un lloc mes de gustera. Aquesta nit ens tornarem a veur, ell despres d una dura jornada laboral, jo despres d una altra dura jornada de relax. El 300. Quin perill :)

mission exotica

Aquest estiu ha sigut bastant fatal, com ara aquesta frase. Però tot té el seu cantó bo, i ara mateix estic a l'Haia envoltat de personatges interessants i de gustera alhora.

Comenco la mission exotica sense la ce trencada que tan útil ens és a vegades, i aquest es el pla inicial:
L'Haia -> Groningen -> Brusseles -> Tilburg -> Amsterdam -> San Francisco
I a partir d'aquí recordar de passar per Oakland (Clar??), Sacramento (agent ribbons), Tucson (tieta d'amèrica), Hawaii (??), Denton (sunnybrook) i Chicago (colega bugg??) per finalment comencar el 2009 a Milwaukee (cake + agent ribbons), o com a mínim prop de milwaukee (waiting room).

(Falta la foto del cartell que vaig poder tocar amb les meves pròpies mans ahir, que farà les delícies de'n manilet: Joints YES Cigarrettes NO. Una llàgrima fins i tot vaig deixar anar)

Encasellats

La lectura del llibre "La Pregunta Imposible" de Krishnamurti m'ha fet pensar molt. Malament, perquè precisament el que ell proposa és d'alguna manera no pensar. Per tant, també malament quan penso "malament". I aquí podria entrar en un bucle estúpid, però no ho faré.

Una de les coses que m'ha fet adonar és fins a quin punt la ment, almenys la meva, és addicta al condicionament, als hàbits.
Per exemple, un dels meus hàbits és sortir de festa. I absolutament sempre de la mateixa manera: amb amics (un com a mínim!), alcohol (normalment cervesa) i canel·los (verds a poder ser). Una primera pregunta a fer-se podria ser: Com reacciona la ment quan eliminem algun d'aquests "aliats", d'aquests elements "habituals"?

Fa una setmana em van treure un queixal. Segons el dentista, m'havia d'estar uns dies sense fumar ni beure. Aprofitant aquest fet vaig decidir sortir de festa observant què passava si seguia les recomanacions del dentista al (quasi) peu de la lletra. El resultat va ser escandalós: en molts moments de la nit em trobava ridícul, incòmode, per els altres i per mi mateix. El lloc, sempre tan" fabulós", s'havia convertit de sobte en un cau mediocre, ple de gent estúpida, jo encara més, i oh, indignació, noies que no em feien cas de la manera que jo volia. I quina ràbia, i quin sentiment de solitud. Estrany oi? Un lloc ple de gent, alguns dels quals amics teus, i de sobte et sents sol perquè et falta el morat habitual.

Un altre exemple. Ahir em retrobava després de molt de temps amb la nit helsinkiana. En aquest cas, perspectives de cervesa sí, però ni amics ni canelons. Valgamdéusenyor! El que em va costar sortir de casa. Perquè clar, on s'és vist estar-se un divendres nit a casa? Però on s'es vist sortir de festa sol!! Evidentment, abans de marxar em vaig assegurar que sabia exactament on anava, no fós cas! Tot a punt per anar al Semifinal a un concert metaller que semblava interessant.
(continuarà)

el dia de la marmota

Imagineu-vos un videojoc que fos:

1. Brutal
2. Perfecte
   

Imagineu-vos-el brutal i perfecte en tots els sentits:

1. Visió 4D "beyond reality" - 100.000 imatges per segon - Millor que l'IMAX!
2. So "quatriply surround" - 1.000.000 samplers per segon - millor que un CD/DVD!
3. Olfacte "ultra sharp" - 500.000 olors disponibles - més present que una pizza 4 formatges amb extra de roquefort sobre un pernil de jabugo!
4. Tacte "hyper senstitiwe" - més intens que un desengany amorós!
5. Gust "le petit e-fumeur" - més plaent que un bon polvo!

Imagineu que fós el vostre videojoc preferit.

Imagineu, a més, que hi poguessiu jugar en qualsevol moment del dia.

O sigui, imagineu el millor videojoc de la història.

• I si resulta que aquest videojoc fa temps que existeix al mercat?
• I si a més et diuen que la consola sempre va amb tu?
• I que no se li acaba mai la bateria?

La vida és un videojoc.®
I la bateria, tots sabem quan s'acaba :)

A la pel·lícula "Atrapat en el temps / El dia de la marmota", Bill Murray es queda atrapat en el mateix dia un dia i un altre.


Bill Murray no triga a adonar-se que que res del que faci durant aquell dia tindrà cap mena de consequència el dia següent. En aquest punt d'inflexió, en Bill comença a experimentar amb la seva vida.
Comença a fer classes de piano (sempre ha d'anar a conèixer a la professora i demanar-li de fer la "primera" classe), comença a lligar-se a les dones del poble, fins i tot a la seva companya de feina.
Cada dia acaba sent diferent, perquè la seva nova determinació li permet equivocar-se, aprendre i finalment progressar en tots els àmbits on practica.
En vàries ocasions fins i tot se suicida, però el següent dia sempre torna a despertar-se escoltant la mateixa cançó de la ràdio, a la mateixa hora, al mateix lloc. Res no ha canviat, excepte ell mateix.

A qui no li agradaria demanar-se unes vacances al poble aquest on quedes atrapat en el temps? Poder fer el que vulguis sense pensar en les conseqüències. Experimentació constant, zero vergonya.

Doncs per mi aquesta és la clau del videojoc de la vida. De la vida real. La vergonya.
La gent no fa les coses que vol fer per la vergonya, pel "què diran".
En aquest punt, sense adonar-nos-en hem entregat la clau de la nostra llibertat a tothom excepte a nosaltres mateixos. No és estrany sentir que el mon ens puteja.

Però en realitat som nosaltres qui ens putegem a nosaltres mateixos! Tothom juga al videojoc, però pocs saben que realment hi estan jugant. I si no, qui no accepta resignadament jugar al típic videojoc "putejat entre setmana 2", esperant que arribi divendres per caregar el "muntanya extrema", el "virtua race", el "disco hero", el "sun, beach & nice girls", el "super sofa 3" o el que sigui.

Com tot a la vida, alguns videojocs son més bons que d'altres. Alguns ens convenen, d'altres ens entretenen, d'altres directament ens maten poc a poc.
Mmmmm... com a bon jugador contradictori que sóc faré ara meteix una partida al "ganja roll 5.0"