i tal dia farà un any

l'estiu que s'acosta fa bona pinta. és curiós, no hi hauria d'haver diferència entre els 29 i els 30, però li passa a molta gent. La gent previsora potser s'espera fins als 31, 32, quan la gent ja no li pugui retreure lacrisidelstrentaaaaaaaaa!!!! per acabar-lo d'enfonsar una mica més.

a mi em va agafar desprevingut. pero mira, tot això que m'estalviaré per uns quants anys.

l'espiral corporatiu és una màquina voràgine, poderosa, centrífuga i altament addictiva. una droga de puta mare. 8 hores al dia!!

obrers i patrons però amb una diferència: els semipatrons.
i el post-universitari despistat arriba i li diuen "tu ets un X" on X = {obrer-enginyer, programador júnior, analista-becari, software 1, o com coi li vulgueu dir, cobrant una pasta respecte els amics de tota la vida}, aquest post-universtari despistat creu erròniament: "això es xauxa! cobro una pasta i soc el mes pringat de l'empresa, jeje. quan vulgui piro d'aqui". jeje.

admetem-ho, la pasta es la pasta. i un s'hi acostuma, i de sobte se'n pot anar de vacances a argentina com si res, i pensa: "com hi aniré si deixo la feina"? i arriben els 30, i un "s'adona" que està enganxat a la droga dura: el semipatronisme o l'eterna aspiració (quasi-universal) a guanyar més diners i exercir més poder. Potser no d'entrada, però acaba enganxant.

no tothom pot arribar a patró, president o CEO (Chief Executive Officer), pero tothom s'hi pot "acostar". si soc analista-becari (obrer) i m'ofereixen ser alquimista-senior (semipatró), i a sobre cobro 5000 euros més a l'any, doncs perquè no? "A mi, que quieres que te diga, me gustan... GRANDES!!"

depenent del nostre nivell personal de dependència del semipatronisme, portarem a terme diversos plans (a vegades maquiavèlics) per tal d'assolir aquesta fita. i a part d'utilitzar (en major o menor mesura) als demés, probablement ens obsessionarem amb un esperit de diligència màxima envers la fenia.

dit en altres paraules, un post-universitari despistat pot trobar-se als 35 anys encorbatat, conduint un audi, patint dia sí dia també per un projecte "que no va massa bé", on les incidències no paren de creixer, i "uf quina responsabilitat", i el cor a cent, i vinga vi i gasosa, i vinga butifarra, i vinga cares llargues, i aquest cap de setmana "al final no puc venir amb tu a la platja carinyo, que tinc molta feina", i vinga sopars amb managers, i vinga diners, i quants me'n queden després de pagar la hipoteca, i més managers, i més butifarres, i la salut a prendre pel cul.

i després de superar diverses eventualitats a la mutua que et paga l'empresa "g r a t i s" (és un dir, perque diria queal cos no li surt pas gratis), un còlic al ronyó, o dos, o un fetge i mig prou inladet, o dues o tres depressions... doncs vinga paté, butifarra, vi-gasosa, i pudding, clar que sí, que al final d'alguna cosa ens hem de morir!

potser l'obsessió pel semipatronisme hi te alguna cosa a veure. el vi gasosa (carajillo de baleys, pastis de xocolata, peta) com a "premi" per l'esforç dels darrers dies, setmanes, mesos o anys. la triple jardinera amb bacon per celebrar que el nou projecte es fa a barcelona. la meitat del meu cabell a canvi de "pujar" de patata 1 a mandarina 2.

el meu cos se'n va adonar l'estiu passat.
jo me'n vaig adonar l'hivern passat.
de moment ja no menjo butifarres, pero encara li foto al vi-gasosa.

amsterdam

[Peggy Sue Coffe Internet 9:00pm]
Sempre mola tornar a amsterdam. Sobretot quan nomes hi has estat un cop. El 300 com sempre, pero en un lloc mes de gustera. Aquesta nit ens tornarem a veur, ell despres d una dura jornada laboral, jo despres d una altra dura jornada de relax. El 300. Quin perill :)

mission exotica

Aquest estiu ha sigut bastant fatal, com ara aquesta frase. Però tot té el seu cantó bo, i ara mateix estic a l'Haia envoltat de personatges interessants i de gustera alhora.

Comenco la mission exotica sense la ce trencada que tan útil ens és a vegades, i aquest es el pla inicial:
L'Haia -> Groningen -> Brusseles -> Tilburg -> Amsterdam -> San Francisco
I a partir d'aquí recordar de passar per Oakland (Clar??), Sacramento (agent ribbons), Tucson (tieta d'amèrica), Hawaii (??), Denton (sunnybrook) i Chicago (colega bugg??) per finalment comencar el 2009 a Milwaukee (cake + agent ribbons), o com a mínim prop de milwaukee (waiting room).

(Falta la foto del cartell que vaig poder tocar amb les meves pròpies mans ahir, que farà les delícies de'n manilet: Joints YES Cigarrettes NO. Una llàgrima fins i tot vaig deixar anar)

Encasellats

La lectura del llibre "La Pregunta Imposible" de Krishnamurti m'ha fet pensar molt. Malament, perquè precisament el que ell proposa és d'alguna manera no pensar. Per tant, també malament quan penso "malament". I aquí podria entrar en un bucle estúpid, però no ho faré.

Una de les coses que m'ha fet adonar és fins a quin punt la ment, almenys la meva, és addicta al condicionament, als hàbits.
Per exemple, un dels meus hàbits és sortir de festa. I absolutament sempre de la mateixa manera: amb amics (un com a mínim!), alcohol (normalment cervesa) i canel·los (verds a poder ser). Una primera pregunta a fer-se podria ser: Com reacciona la ment quan eliminem algun d'aquests "aliats", d'aquests elements "habituals"?

Fa una setmana em van treure un queixal. Segons el dentista, m'havia d'estar uns dies sense fumar ni beure. Aprofitant aquest fet vaig decidir sortir de festa observant què passava si seguia les recomanacions del dentista al (quasi) peu de la lletra. El resultat va ser escandalós: en molts moments de la nit em trobava ridícul, incòmode, per els altres i per mi mateix. El lloc, sempre tan" fabulós", s'havia convertit de sobte en un cau mediocre, ple de gent estúpida, jo encara més, i oh, indignació, noies que no em feien cas de la manera que jo volia. I quina ràbia, i quin sentiment de solitud. Estrany oi? Un lloc ple de gent, alguns dels quals amics teus, i de sobte et sents sol perquè et falta el morat habitual.

Un altre exemple. Ahir em retrobava després de molt de temps amb la nit helsinkiana. En aquest cas, perspectives de cervesa sí, però ni amics ni canelons. Valgamdéusenyor! El que em va costar sortir de casa. Perquè clar, on s'és vist estar-se un divendres nit a casa? Però on s'es vist sortir de festa sol!! Evidentment, abans de marxar em vaig assegurar que sabia exactament on anava, no fós cas! Tot a punt per anar al Semifinal a un concert metaller que semblava interessant.
(continuarà)

el dia de la marmota

Imagineu-vos un videojoc que fos:

1. Brutal
2. Perfecte
   

Imagineu-vos-el brutal i perfecte en tots els sentits:

1. Visió 4D "beyond reality" - 100.000 imatges per segon - Millor que l'IMAX!
2. So "quatriply surround" - 1.000.000 samplers per segon - millor que un CD/DVD!
3. Olfacte "ultra sharp" - 500.000 olors disponibles - més present que una pizza 4 formatges amb extra de roquefort sobre un pernil de jabugo!
4. Tacte "hyper senstitiwe" - més intens que un desengany amorós!
5. Gust "le petit e-fumeur" - més plaent que un bon polvo!

Imagineu que fós el vostre videojoc preferit.

Imagineu, a més, que hi poguessiu jugar en qualsevol moment del dia.

O sigui, imagineu el millor videojoc de la història.

• I si resulta que aquest videojoc fa temps que existeix al mercat?
• I si a més et diuen que la consola sempre va amb tu?
• I que no se li acaba mai la bateria?

La vida és un videojoc.®
I la bateria, tots sabem quan s'acaba :)

A la pel·lícula "Atrapat en el temps / El dia de la marmota", Bill Murray es queda atrapat en el mateix dia un dia i un altre.


Bill Murray no triga a adonar-se que que res del que faci durant aquell dia tindrà cap mena de consequència el dia següent. En aquest punt d'inflexió, en Bill comença a experimentar amb la seva vida.
Comença a fer classes de piano (sempre ha d'anar a conèixer a la professora i demanar-li de fer la "primera" classe), comença a lligar-se a les dones del poble, fins i tot a la seva companya de feina.
Cada dia acaba sent diferent, perquè la seva nova determinació li permet equivocar-se, aprendre i finalment progressar en tots els àmbits on practica.
En vàries ocasions fins i tot se suicida, però el següent dia sempre torna a despertar-se escoltant la mateixa cançó de la ràdio, a la mateixa hora, al mateix lloc. Res no ha canviat, excepte ell mateix.

A qui no li agradaria demanar-se unes vacances al poble aquest on quedes atrapat en el temps? Poder fer el que vulguis sense pensar en les conseqüències. Experimentació constant, zero vergonya.

Doncs per mi aquesta és la clau del videojoc de la vida. De la vida real. La vergonya.
La gent no fa les coses que vol fer per la vergonya, pel "què diran".
En aquest punt, sense adonar-nos-en hem entregat la clau de la nostra llibertat a tothom excepte a nosaltres mateixos. No és estrany sentir que el mon ens puteja.

Però en realitat som nosaltres qui ens putegem a nosaltres mateixos! Tothom juga al videojoc, però pocs saben que realment hi estan jugant. I si no, qui no accepta resignadament jugar al típic videojoc "putejat entre setmana 2", esperant que arribi divendres per caregar el "muntanya extrema", el "virtua race", el "disco hero", el "sun, beach & nice girls", el "super sofa 3" o el que sigui.

Com tot a la vida, alguns videojocs son més bons que d'altres. Alguns ens convenen, d'altres ens entretenen, d'altres directament ens maten poc a poc.
Mmmmm... com a bon jugador contradictori que sóc faré ara meteix una partida al "ganja roll 5.0"

Aventura gràfica

La idea de l'aventura gràfica m'ha captivat: prendre's la vida com si fós una aventura gràfica. Com a Monkey Island (http://en.wikipedia.org/wiki/The_Secret_of_Monkey_Island) o com en qualsevol altra (http://andprivatelywedanced.blogspot.com/2007/11/13-fets.html).

En qualsevol moment et poden passar coses, pots observar fets, pots descobrir pistes que et porten a noves situacions. Només cal tenir l'antena posada.

Per exemple, aquest cap de setmana he estat a Dublin a casa d'una gent que vaig conèixer aquest estiu a Argentina, on hi vaig anar de vacances perquè una amiga meva es casava amb un noi d'allà. S'havien conegut a Barcelona un any abans, més o menys. Al casament, un amic del núvi m'explicava que la nit que es van conèixer amb ella, el ronso no volia sortir, però ell el va animar a fer-ho.

M'ho vaig parar a pensar, i si aquella nit de fa 2 anys l'amic no hagués insistit al núvi per sortir, jo aquest cap de setmana probablement no hauria anat a Dublin. (No hauria sortit de festa, no s'haurien conegut amb la meva amiga, jo no hauria anat de vacances a Argentina per estar al casament, no hauria conegut la gent d'Irlanda...)

Trobo fortament entretingut, repassar la història d'un mateix connectant els punts, altre cop com diria l'Steve Jobs. Totes les coses que has fet, la feina que tens, o la que no tens, els amics, la nòvia, l'amant, el gos del veí.

Tot, absolutament tot, es deu a casualitats connectades entre sí. Fins i tot la nostra pròpia existència. I si no, digue'm que no va ser de puta llet que fós precisament aquell espermatozou entre no se quants milions, d'aquella ejaculació en concret entre no se quantes (i potser millor tampoc saber-ho), qui casualment trobés un òvul específic en el moment idoni d'entre totes les hores possibles que sumen 28 dies.

Perquè, si hagués estat un altre espermatozou, o un altre òvul, un no existiria... oi?
Quina paranoia.

13 fets

Últimament penso bastant en la connexió absurda d'esdeveniments. Com a les aventures gràfiques de PC dels 90: Monkey Island, Larry, etc: camines pel carrer, et trobes un paper, parles amb la veina, li ensenyes el paper, nivell 2. O sigui, que certs esdeveniments fan que la teva historia evolucioni en comptes de quedar-se estancada (si no trobes el paper del terra per exemple, no pots mai arribar al nivell 2).

Com diria l'steve jobs, "només en el futur pots connectar els punts del passat" (http://www.youtube.com/watch?v=ykUyVFkizfQ). Com a punts es refereix a coses que has fet / t'han passat en el passat. Per exemple, surts del 2046 i et trobes algú, una noia, per exemple, que et demana un xupa xup.
Només quan ja ha passat el post-2046 t'adones que has conegut casualment una noia que t'ha caigut de puta mare perquè li has donat un xupa xup que per exemple una altra noia et va donar fa una setmana en una festa de xupa xups, i que te l'havies deixat a la jaqueta. És en aquell moment que connectes dos fets aparentment sense cap relació entre ells.

El cas és que avui m'he llevat tard, l'endemà d'un diumenge força creatiu(1), i he hagut d'agafar el cotxe per anar a la feina(2). Era l'alternativa a l'habitual bici+tren+plaça espanya+bus+bici. Això ha fet que aquesta nit tornés a Montornès(3), i no a Barcelona. Després de sopar me n'anava a dormir quan he recordat(4) que li havia promès a un company de feina gravar-li uns violins en un tema que està fent(5), i en obrir l'ordinador m'he trobat al Senyor Mario al gmail(6), qui m'ha recordat que fa temps que haig de tornar a Granada. SEgurament aniré a Gr4anada al desembre(7). En obrir el portàtil per gravar, un virus s'ha apoderat d'ell(8), cosa que ha fet que enviï unh e-mail al meu germà(9), que de fet es deu trobar dormint a uns 20 metres d'on sóc, perquè es miri el malalt.
El següent pensament que he tingut ha estat de fer servir l'altre ordinador per gravar(10). En una nova mostra de destí fatal, en obrir l'estoig m'ha sorprès una corda de SOL trencada(11).
I quan anava a canviar-la, m'he sentit amb la necessitat de relatar tots aquests fets aparentment inconnexos(12), perquè estic quasi convençut que d'aquí un temps indeterminat algun d'ells s'haura començat a connectar.
I si cap d'ells es connecta, com a mínim riuré una estona.
M'oblidava de dir que mentre repassava el text (sempre ho faig) s'han acabat les piles del teclat inalàmbric(13). Per sort, en tenia unes altres de carregades.
13 fets aparentment inconnexos.