Thursday, May 7, 2009

i tal dia farà un any

l'estiu que s'acosta fa bona pinta. és curiós, no hi hauria d'haver diferència entre els 29 i els 30, però li passa a molta gent. La gent previsora potser s'espera fins als 31, 32, quan la gent ja no li pugui retreure lacrisidelstrentaaaaaaaaa!!!! per acabar-lo d'enfonsar una mica més.

a mi em va agafar desprevingut. pero mira, tot això que m'estalviaré per uns quants anys.

l'espiral corporatiu és una màquina voràgine, poderosa, centrífuga i altament addictiva. una droga de puta mare. 8 hores al dia!!

obrers i patrons
però amb una diferència: els semipatrons.
i el post-universitari despistat arriba i li diuen "tu ets un X" on X = {obrer-enginyer, programador júnior, analista-becari, software 1, o com coi li vulgueu dir, cobrant una pasta respecte els amics de tota la vida}, aquest post-universtari despistat creu erròniament: "això es xauxa! cobro una pasta i soc el mes pringat de l'empresa, jeje. quan vulgui piro d'aqui". jeje.

admetem-ho, la pasta es la pasta. i un s'hi acostuma, i de sobte se'n pot anar de vacances a argentina com si res, i pensa: "com hi aniré si deixo la feina"? i arriben els 30, i un "s'adona" que està enganxat a la droga dura: el semipatronisme o l'eterna aspiració (quasi-universal) a guanyar més diners i exercir més poder. Potser no d'entrada, però acaba enganxant.

no tothom pot arribar a patró, president o CEO (Chief Executive Officer), pero tothom s'hi pot "acostar". si soc analista-becari (obrer) i m'ofereixen ser alquimista-senior (semipatró), i a sobre cobro 5000 euros més a l'any, doncs perquè no? "A mi, que quieres que te diga, me gustan... GRANDES!!"

depenent del nostre nivell personal de dependència del semipatronisme, portarem a terme diversos plans (a vegades maquiavèlics) per tal d'assolir aquesta fita. i a part d'utilitzar (en major o menor mesura) als demés, probablement ens obsessionarem amb un esperit de diligència màxima envers la fenia.

dit en altres paraules, un post-universitari despistat pot trobar-se als 35 anys encorbatat, conduint un audi, patint dia sí dia també per un projecte "que no va massa bé", on les incidències no paren de creixer, i "uf quina responsabilitat", i el cor a cent, i vinga vi i gasosa, i vinga butifarra, i vinga cares llargues, i aquest cap de setmana "al final no puc venir amb tu a la platja carinyo, que tinc molta feina", i vinga sopars amb managers, i vinga diners, i quants me'n queden després de pagar la hipoteca, i més managers, i més butifarres, i la salut a prendre pel cul.

i després de superar diverses eventualitats a la mutua que et paga l'empresa "g r a t i s" (és un dir, perque diria queal cos no li surt pas gratis), un còlic al ronyó, o dos, o un fetge i mig prou inladet, o dues o tres depressions... doncs vinga paté, butifarra, vi-gasosa, i pudding, clar que sí, que al final d'alguna cosa ens hem de morir!

potser l'obsessió pel semipatronisme hi te alguna cosa a veure. el vi gasosa (carajillo de baleys, pastis de xocolata, peta) com a "premi" per l'esforç dels darrers dies, setmanes, mesos o anys. la triple jardinera amb bacon per celebrar que el nou projecte es fa a barcelona. la meitat del meu cabell a canvi de "pujar" de patata 1 a mandarina 2.

el meu cos se'n va adonar l'estiu passat.
jo me'n vaig adonar l'hivern passat.
de moment ja no menjo butifarres, pero encara li foto al vi-gasosa.

No comments: